En el llibre "La soledad de los números primos", l'autor novell italià Paulo Giordano parla dels nombres primers "bessons", que són aquells que estàn separats per un únic nombre parell, com poden ser, per exemple, el 3 i el 5, el 5 i el 7, el 617 i el 619, etcètera.
Aquestes parelles de nombres, no se sap si són infinites, és a dir, no es pot determinar si sempre es podran trobar noves parelles de nombres primers perfectes. No obstant, els matemàtics especialitzats en aquest tema creuen fortament que així és: que n'hi han infinites.
En les pàgines del llibre de Giordano, aquesta propietat dels nombres primers serveix de metàfora de l'amor entre dos personatges "primers", que ténen ànimes "bessones".
Durant la novel·la, apareix l'anomenada funció "zeta de riemann". Aquesta funció està definida dins el món dels nombres complexes (un món on l'arrel quadrada de nombres negatius sí existeix). Aquesta funció, que té una definició força complicada, permet, gràcies a l'estudi dels seus zeros (valors pels quals la funció val zero), demostrar moltes propietats, entre les quals està el famós "teorema dels nombres primers".
Aquest teorema dóna una aproximació de quin és el n-èssim nombre primer existent. És a dir, dóna un mètode aproximat per saber un a un quins són tots els nombres primers que existeixen.
D'alguna manera doncs, la funció zeta de riemann és la encarregada de trobar nombres primers entre la infinita xarxa de nombres naturals de l'univers. Com si es tractés de buscar ànimes bessones en un mar de xifres, dígits i soletat.
El tema és una mica enrevessat, però té la seva gràcia, i no deixa de resultar curiós com es poden arribar a relacionar les més profundes matemàtiques... amb el més profund de tots els sentiments. L'amor!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada